Blogia

inkomunikazioa

No sos vos, soy yo

No sos vos, soy yo

Ahir vaig anar a veure aquesta nova pel·lícula argentina. Com totes les pel·lícules d'aquesta nacionalitat em cridava molt l'atenció, i no em va decepcionar..
No sos vos soy yo explica la història d'un cirugià al qui amb dos dies li canvia la vida inesperadament. De sobte, la estabilitat que tenia amb la seva nòvia, la Maria, s'esfuma per circumstàncies que el protagonista no podia ni sospitar que es poguessin produir... Maria, de la qual ell n'està bojament enamorat, li fa el salt i marxa de la seva vida. Davant d'això el jove argentí cau en una depressió que el fa reflexionar, amb l'ajuda d'un psicòleg del que representa la dependència emocional.
Amb clau d'humor però sense treure importància a les crisis que viu el còmic personatge, No sos vos soy yo relata algunes de les típiques actituds que se solen adoptar en aquests casos i especialment pel que fa als homes.
Conseguí que la angustia se conviertiera en dolor, que el dolor se conviertiera en tristeza, y un día me levanté y sentí que ya no me faltabas. Y a partir de ese día todo fue bien... Així es com, defineix, el protagonista el que ha estat la seva lluita contra l'absència de la seva parella. I és que en el fons, el que vol explicar la pel·lícula és que no són ni els psicòlegs, ni la companyia d'un gos ni el fet de conèixer altres persones el que farà estar millor... sinó un mateix... ja ho diu el títol.. No sos vos, soy yo.

¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres

Escriure per a un mateix

Escriure per a un mateix


Pepe Rodríguez va néixer a Tortosa ara fa 52 anys. És llicenciat en Publicitat i Relacions Públiques per la UAB tot i que no ha exercit mai com a tal. La seva vida professional, fins al moment, s’ha girat entorn a dos grans facetes. La primera, el periodisme d’investigació. La segona, els llibres. N’escriu més o menys un per any i les vendes són realment bones. La seva màxima: no treballar per encàrrec sinó escriure sobre allò que li interessa.
Quan tenia poc més de vint anys va començar a treballar al grup Zeta. Però els diaris i les revistes no van tardar en fer-se-li petits. Considerava que aquest sector havia pres el camí de la superficialitat. Molt més atractiu li va sembar el món dels llibres. El 1987, tot just deixar la premsa, ja era autor de dos llibres: Esclavos de un mesías i Las sectas hoy y aquí.Actualment ja porta més de vint llibres publicats i el tema segueix sent el mateix: les sectes, la seva especialitat. No té cap mena de dubte en que l’Opus Dei és el principal grup sectari del país. Ha omplert també moltes pàgines parlant de la cúpula de l’església catòlica que qualifica de “manipuladora ideològica”. Els seus llibres, no precisament propagandístics, l’hi han costat desenes de demandes judicials. Totes les ha guanyat. Però el risc de la seva indiscreció parlant sobre segons què no acaba als jutjats. Pepe Rodríguez ha dut durant molt temps escorta i fins i tot ha patit un intent d’atemptat contra la seva vida. Tot i així no sembla que aquest sigui un tema que li preocupi massa. Segons ell, en qualsevol professió en la que hi hagi perill, s’han d’automatitzar tots els mecanismes de forma que no calgui pensar-hi.
Pepe Rodríguez ha treballat durant molts anys com a professor en diverses universitats ensenyant què és el periodisme d’investigació. A més, també ha col•laborat en tota mena de col•loquis, jornades, comissions parlamentàries, etc. sobre les sectes. Actualment està preparant una Tesis Doctoral titulada: "Procesos de maduración y socialización de los hijos dentro de un contexto familiar sectario urbano". No té pressa en acabar-la, com en tot el que fa, el que l’hi importa és gaudir-hi treballant.

La importància d'un bon títol

La importància d'un bon títol

Recentment s'ha estrenat a les nostres pantalles una pel·lícula nordamericana titulada Tierra de abundancia. A simple vista el film reuneix tots els requisits que tota autèntica pel·lícula d'aquesta nacionalitat ha de tenir. El títol patriòtic amb el rerefons de la bandera de les estrellets apunta a una nova entrega d'humilitat a la que tan ben acostumats ens tenen els de l'altra banda de l'altàntic.
Però a vegades aquests americans també ens demostren que poden ser diferents. I és que Wim Wenders, el director de la pel·lícula, no es dedica pas a explicar totes les genialitats d'aquesta "land of plenty" sinó més aviat el contrari... Aquesta Terra d'abundància és per a Wenders un país també abundant en quan a opinions i perspectives...
A diferència del que es pugui pensar a priori el títol no és més que la síntesi del que vol i aconsegueix expressar a la perfecció la pel·lícula, una gran ironia.

P.D: us recomano la peli

“Sóc crític amb absolutament tot”

“Sóc crític amb absolutament tot”

Entrevistem a Pepe Rodríguez, periodista d’investigació i un dels experts més importants en sectes del nostre país.
Quan llegeixes la bibliografia de Pepe Rodríguez no t’imagines una persona com ell. Ningú diria que aquest home, baixet i més aviat escanyolit hagi desafiat tantes vegades, encara que només sigui mitjançant la paraula, a sectors tan poderosos com l’església catòlica o bé algunes de les sectes més importants del país.
Ens rep amb una tímida salutació i anem cap a una sala de la Universitat Autònoma de Barcelona per a fer-li l’entrevista. No n’hi ha cap de buida, així que hem de compartir el lloc, en una habitació de poc més de 15 metres quadrats, amb un grup de noies que s’estan escalfant els macarrons per a dinar. El xivarri no sembla importar-li molt a Pepe Rodríguez, anem per feina. Acaba d’oferir, a la mateixa facultat, una conferència sobre l’ofici d’escriure llibres. Tot i així, a l’hora del torn de les preguntes, el públic no ha dubtat en conduir la conferència cap al tema pel qual el nom de Pepe Rodríguez sona més, el món de les sectes.
Segons ell, l’Opus dei és la més important que hi ha ara per ara al nostre país: “És un càncer que s’infiltra a les societats i que es fa amb el poder. Més que una secta és una màfia, com a secta no em preocupa, però com a màfia si”.Però a diferència d’altres grups, hi ha molta gent que no considera que l’Opus Dei sigui una secta, està més normalitzada. Pepe Rodríguez té una explicació ben clara per a això: “Costa menys creure que el delinqüent és algú del barri del costat que no un veí de la nostra escala. Amb les sectes passa el mateix. Un grup que sempre ha estat i que està rodejat d’un prestigi en el món acadèmic, amb membres reconeguts socialment etc., sembla que té més credibilitat que un de nou”.
Però Pepe Rodríguez no acusa a les sectes com a tal, sinó que considera que aquestes només mostren una oferta més dins una societat que no s’atreveix a qualificar ni de bona ni de dolenta. Segons ell, el que és bo o dolent és la relació que es té amb la secta, de la mateixa manera que passa amb l’alcohol o bé les drogues:“L’alcohol o el tabac estan normalitzats dins de la societat, en canvi, quan la relació amb aquestes drogues és exagerada, llavors sí que tenim un problema. Amb les sectes passa el mateix, el problema és que algú acabi emborratxant-se d’elles per sobreviure a la vida”.
Pepe Rodríguez sap molt bé de què parla i no vacil•la ni un moment. De fet, l’escriptor porta ja uns quants anys dedicats a documentar-se a sobre grups i tendències sectàries i ha escrit més d’una dotzena de llibres referents al tema. Les coneix bastant de prop, i és que fa uns anys, es va infilitrar en una d’elles. Per a Pepe, el fet de poder-se “contagiar” de la ideologia d’aquestes no suposa cap problema. Segons ell la manera de protegir-se consisteix simplement en tenir les coses clares: “De la mateixa manera que no canvies d’ideologia cada cop que sents parlar els polítics en un telenotícies, has de tenir clar el que ets, el que vols, seguir sempre el teu camí, ser tu. Resistir a la propaganda és més fàcil si tens una personalitat sòlida, una persona més crèdula és qui pot estar en risc en una infiltració”.
Quan li preguntem sobre el procés que algú ha de seguir per sortir d’una secta ens sorpren a la manera gallega: “Perquè l’has de treure?Si pensem en treure algú d’algun lloc és perquè té un problema i hem de mesurar quin és. Si és una qüestió d’addició al grup el que hem de variar és aquesta relació que manté amb el grup, no treure’l”.
Pepe Rodríguez va entrar al món del periodisme a través de la premsa escrita, i va treballar uns quants anys pel Grupo Zeta i a revistes com l’Interviú. L’escriptor però, no va tardar gaire en abandonar aquesta activitat ja que considerava que no podia aprofundir prou en els temes que tractava. Els llibres li van permetre aconseguir una de les seves màximes, la de no treballar per encàrrec sinó per interès.
Però les sectes no són la única obsessió de l’escriptor. Entre la seva vintenta de llibres hi trobem també bastants títols referents a l’església catòlica. De la mateixa manera que amb les sectes, no són precisament elogis el que escriu sobre l’església i la religió. Pepe Rodríguez però, ens deixa ben clara la forntera entre aquestes dos conceptes: “La religió és una pràctica privada i pot ser interessant per qui la vulgui. L’Església és una forma d’explotar i controlar aquesta idea religiosa, i dins d’aquesta, les cúpules són qui exploten tot el sistema. La religió catòlica és per estructura especialment corrupte, mentre que a la protestant per exemple, hi ha corrupció però per estructura en pot haver menys”.
A diferència del que seria normal en una persona de la seva edat, Pepe Rodríguez ni tan sols va anar a una escola religiosa. La seva visió tan crítica cap a aquest sector és tant sols una expressió més d’un dels principis més clars de l’escriptor: “Jo sóc crític amb absolutament tot perquè em sembla que hem de ser crítics amb la realitat, i això no significa que n’obtindrem una opinió negativa sinó que ens fixem en uns elements i acabem en una conclusió. Els dubtes i la crítica a l’Església, ens agradi o no, són fonamentasl en la nostra societat. La meva visió és una crítica negativa, dins de la manipulació ideológica i de la molta corrupció que hi ha dins de l’església, però aquesta crítica no és global”.
Però el fet de no tenir pels a la llengua, no ha estat gratuït per a Pepe Rodríguez. L’escriptor ha estat demandat desenes de vegades, tot i que sempre n’ha sortit vencent. Tot i aquests obstacles en el camí, Pepe Rodriguez ha aconseguit fer-se un nom també en l’àmbit de la crítica a la religió catòlica. De fet, recentment i per la mort de Joan Pau II, li van demanar a Rodríguez la redacció d’un llibre sobre el nou Papa. Quan li preguntem sobre aquest, l’escriptor es mostra indignat ja que assegura que si al front de l’Església posen a algú d’”extremadreta” aquesta difícilment s’encaminarà cap a la democràcia:: “Se seguirà exactament el mateix joc que abans però sense màscares. Abans hi havia una figura autoritària sense límits però que semblava un nen bo, ara hi ha un autoritari però que no es posa cap màscara, no enganya ningú”. Pepe Rodríguez ens comenta que ara per ara no escriurà el llibre ja que li fa mandra.
Actualment Pepe Rodríguez està treballant en una tesis doctoral que porta per títol: "Procesos de maduración y socialización de los hijos dentro de un contexto familiar sectario urbano".No té pressa en acabar-la, i és que a Pepe Rodríguez no li agrada córrer, els límits de dates i d’entrega se’ls imposa ell mateix. Tal com assegura en la seva màxima, “s’ha de treballar per investigar, divertir-se i aprendre, sense fer-ho de forma rutinària”.

“No és un problema que hi hagi sectes, el problema és que algú acabi “emborratxant-se” d’elles per sobreviure a la vida.

Pepe Rodríguez està considerat un dels principals experts del país en problemàtica sectària. Bona part dels seus més de vint llibres estan dedicats a analitzar la conducta d’aquests grups entre els quals considera que l’Opus dei és el principal. Els seus mètodes d’investigació sense límits l’han portat a infiltrar-se en una de les sectes més importants del país per tal de conèixer bé allò de què escrivia. Les seves afirmacions l’hi han costat desenes de demandes judicials i fins i tot un intent d’atemptat contra la seva vida. La religió i la crítica a l’església catòlica també ocupen moltes línies de la seva bibliografia. Només una setmana més tard de la mort de Joan Pau II ja li anaven al darrere perquè esrivís un llibre sobre el nou Papa.

Quin camí creu que seguirà l’Església amb la figura d’aquest nou Papa?
Si al front de l’Església posen a algú d’extremadreta difícilment s’encaminarà cap a la democràcia. Abans hi havia una figura autoritària sense límits però que semblava un nen bo, ara hi ha un autoritari però que no es posa cap màscara, ja sabem com és, no enganya ningú.

La mort del Papa ha comportat una mobilització social extraordinària. Què n’opina d’aquesta reacció massiva de la gent?
És una manifestació del món mediàtic i de la societat histèrica i indocumentada. Joan Pau II ha estat un Papa que des del principi ha tingut una personalitat molt narcisa, sempre ha viscut de cara a la galeria, amb resultats que estan per veure. S’ha produït una imatge mediàtica i això mou tots aquests shows impresentables i indignes d’una religió civilitzada. Desfilar en llargues cues i fent fotografies del difunt va ser un espectacle lamentable.

De què li ve aquesta posició tan crítica envers l’església?
Jo sóc crític amb absolutament tot. Els dubtes i la crítica a l’Església, ens agradi o no, és fonamental en la nostra societat. La meva visió és una crítica negativa, dins de la manipulació ideológica i de la molta corrupció que hi ha dins de l’església, però aquesta crítica no és global. He escrit llibres molt crítics però no amb l’església en general sinó amb la manipulació que es fa des de la cúpula de l’Església.

Fa una distinció entre religió i Església, oi?
La religió és una pràctica privada i pot ser interessant per qui la vulgui. L’Església és una forma d’explotar aquesta idea, i les cúpules són qui ho fan. La diferència entre religions està en la honestedat de les cúpules. La religió catòlica és per estructura especialment corrupte: abusos sexuals, corrupció econòmica, etc. n’hi ha a tot arreu però com a la catòlica no.

Gran part dels seus treballs d’investigació han estat dedicats a les sectes. Quin és el grup més gran que ha conegut?
L’Opus Dei. És un càncer que s’infiltra a les societats i es fa amb el poder. Més que una secta és una màfia, com a secta no em preocupa, però com a màfia si.

Totes les sectes són màfies?
Màfia només ho és aquella que procura poder, que en té, i que el gestiona de manera oculta i amb interessos bastards i personals. Això és el que fa l’Opus Dei i també altres grups.

Les sectes reflecteixen alguna mancança de la societat?
Les sectes són una oferta més dins de la societat que no és ni bona ni dolenta, el que és bo o dolent és la relació que tenim amb la secta, és el mateix que amb les drogues. Quan la relació amb l’alcohol o tabac, és exagerada, tenim un problema. Amb sectes passa el mateix, no és un problema que hi hagi sectes, el problema és que algú acabi “emborratxant-se” de secta per sobreviure a la vida.

Vol dir per tant que el problema no és tan de la secta sinó de les persones que s’hi adrecen?
Depèn, pot haver un líder amb perfil psicopàtic, però aquest no és ningú sense clientela que s’hi adreci. El problema són els nostres errors en fabricar persones fràgils que tenen problemes amb la vida, molta ansietat, i la volen reduir amb un consum excessiu d’alcohol, del joc o de secta. Tot excés de consum té a veure amb unes mancances prèvies, i això no en té la culpa qui se n’aprofita al final, sinó qui té no ha fet les coses bé al principi.

Quan s’ha hagut d’infiltrar en alguna secta per investigar-la, com en el cas del grup Moon, com s’ho fa per mantenir-se al marge de tota la ideologia que intenta transmetre-li la secta?
Tenint les coses clares. De la mateixa manera que no canvies d’ideologia cada cop que sents parlar els polítics en un telenotícies, has de tenir clar el que ets i seguir sempre el teu camí, ser tu. Resistir a la propaganda és més fàcil si tens una personalitat sòlida.

Fins a quin punt li val la pena aquesta professió tenint en compte els riscos i els enemics amb els que diu que ha d’estar sempre alerta?
Ho dubto moltíssim. És un govern covard que no s’atreveix a enfrontar-se amb els interessos anònims de l’Església. No crec que ho faci.

Obrir els ulls

Obrir els ulls

Sembla mentida com una imatge, un diàleg, una escena, poden arribar-te tan endins i posar-te, encara que només sigui per uns instants, al mig d'una escena.
Això és el que succeeix amb la pel·lícula kurda Las tortugas también vuelan, de Bahman Ghobadi. No estem acostumats a rebre produccions d'aquesta procedència, però el cas és que els pocs cops que tenim l'oportunitat de veure com fan cine a l'Iraq, Iran, etc., quedem sorpresos, per bé o per mal, mai ens deixen indiferents. L'últim cas que recordo és una magnífica història de Zamán, el hombre de los juncos, d'Iraq.
El cas és que milions de cops ens hem emocionat davant la pantalla i per uns moments hem entrat a la mateixa pel·lícula. Però la majoria de vegades, només sortir del cine oblidem aquell "petó romàntic" o aquella tràgica mort amb la que ha acabat la pel·lícula... En aquest moment, la frase "aìxò només passa a les pel·lícules", ens consola o ens desil·lusiona, però en tot cas ens ajuda a "oblidar" el que hem vist i recordar-ho com el que és... només una pel·lícula.
Desgraciadament, aquest no és un consol per a Las tortugas tambien vuelan, hi ha pel·lícules que són la realitat.
La història, amb la vulnerabilitat dels nens com a eix central, narra les vivències d'uns joves d'una regió de l'Iraq just abans de la guerra. Seria quedar-se curt dir que la història és dramàtica, però el cas és que dubto que nosaltres, els occidentals, tinguem adjectius amb els que comparar i descriure històries com aquesta.
En les pel·lícules de por solem tancar els ulls per no veure el que hi passa... sembla que així, no passen les coses de veritat. El cine és un mitjà de comunicació més, allò que no surt, o que no veièm, és que com si no existís. Però les crues històries dels nois de Las tortugas también vuelan existeixen de veritat. I el gran poder d'aquesta pel·lícula és que per més que ho desitgis no pots tancar els ulls. Ja fa una setmana que vaig veure la pel·lícula però encara tinc la imatge dels rostres dels nois gravada, ells segueixen existint.
Suposo que algun dia, el meu subconscient farà que oblidi les seves cares, llavors tot resultarà més còmode per mi. Però mentrestant no puc evitar sentir un gust agre per seguir amb el meu dia dia igual que abans després que algú em clavés davant dels nassos una història com aquesta. Si més no a mi m'ha fet pensar, i potser en el fons, tancar els ulls no era res més que el reflex de la meva vergonya...

¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres

Pearl Harbour, aquest cop ben feta

Pearl Harbour, aquest cop ben feta

Portava tan sols 15 minuts de pel·lícula quan vaig pensar que desafortunadament, em trobava davant una nova història a l'estil de la pel·lícula Pearl Harbour, amb la única diferència que el film era danès. Quina desil·lusió.
Per sort, no sóc de les que marxa del cinema quan preveu que no l'hi agradarà el que veurà...així que vaig seguir amb elS HERMANOS, que és com es titula la pel·lícula.
HERMANOS parla dels sentiments, de l'enyorança i de la fustració, és una història dramàtica però que no es deixa vèncer per la llàgrima fàcil. Ni els bons són uns guaperes ni els dolents uns pedants... l'heroi, o el màrtir, en aquest film no provenen de la genètica sinó de les circumstàncies de la vida. Com la vida mateixa.
Per aquells que tinguin ganes de veure una Pearl Harbour verossímil, els recomano sincerament aquesta nova entrega.

Marco, una vida de cine

Marco, una vida de cine

No cal que expliqui el nou capítol d'actualitat que ha protgonitzat el senyor Enric Marco. Portem dies sentint una i altra vegada tota mena de comentaris, opinions i debats al respecte, i a hores d'ara tots estem al corrent de com aquest personatge "ens ha enganyat durant 30 anys".
Seria posar més palla al tema exposar aquí tots els meus arguments sobre el que alguns han qualificat d'"estafa" ... A hores d'ara hi deuen haver milers d'articles millors al respecte, així que intentaré trobar la part positiva a tot plegat...
Marco va venir al meu institut ara a 4 o 5 anys. És de les poques conferències que tan jo com els meus companys recordem. I és que Marco, no es pot negar, era un molt bon orador.
L'altre dia el meu pare em va dir que en el fons, el problema és que no sabem distingir entre el missatge i la persona, i això m'ha fet pensar.
Amb quina finalitat van portar els meus professors a Marco a l'institut? Si la seva intenció era acostar-nos una mica més a la realitat dels camps de concentració nazi ho van aconseguir. A partir d'aquell dia, per a molts de nosaltres aquesta barbàrie es va convertir en una realitat. I tot gràcies a Marco.
En el fons penso que tot és com una pel·lícula. Qui no recorda les bromes de Beningni al seu fill a La vida es bella? En aquella ocasió tots ens vam emocionar veien el somriure innocent d'aquell nen d'apenes 10 anys... però estavem davant d'una pantalla de cinema, i més enllà de l'emoció que poguessim sentir, teníem la llibertat de creure o no el que estàvem veient. El fet d'estar assegut a la butaca i saber que el que miràvem era una pel·lícula ens donava llibertat com a espectadors. El problema de Marco es que ens va privar d'aquest dret. M'agradaria dir a favor d'ell i en contra d'algunes de les coses que s'han dit aquests dies, que Marco era molt escrupulós amb la informació escencial, això no es pot negar. Mai va dir res que no fos veritat sobre els camps i no es va deixar cap detall d'aquella horrible pràctica nazi. I això, crec, l'hi hem d'agrair. Potser el problema és que les llàgrimes ens queien quan Marco ens explicava aquella mítica partida d'escacs o ens recordava, emocionat, el número de pres que duia sorgit a la camisa. Però ja se sap, si no fos per això, provablement ningú l'hagués escoltat. Si Beningni no hagués explicat una història tan tendra a La vida es bella pocs l'haguéssim anat a veure, malauradament els documentals ens aborreixen...
De ben segur que Marco hagués triunfat portant la "seva" història al cinema, però provablement no podia. Així que crec que ens hem de quedar amb tot allò bo que aquesta persona ens va explicar i la reflexió que ens va provocar. El missatge, més enllà de la persona...

¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres

El receptor periodista

Abans d'ahir li vaig comentar a la meva germana que per a una assignatura de la facultat ens feien fer un blog. Em va preguntar que què era un "bloc". Suposo que a hores d'ara deu ser la única persona que no coneix aquesta nova via de comunciació segons sembla tan positiva i perillosa a la vegada.
I és que avui en dia això de tenir un blog sembla que està de moda...
Però sota aquesta denominació, més correctament dita weblog o bitàcores, s'hi amaguen conceptes i un ventall de possibilitats molt ampli pel qual costa posar-ho tot al mateix sac...
Es parla que amb els weblogs tothom té accés a la informació, ja no com a receptor, com ha passat tota la vida, sinó que a partir d'ara està a l'abast de tots, i sense gairebé coneixements informàtics el "poder de la comunicació". I aquí és quan arriba el perill...
Amb els weblogs s'ha eliminat qualsevol frontera que hi pogués haver respecte a la transmissió d'informació, l'espectador és ara el periodista. Però sembla que aquest nou reporter oblida un element molt important per a tot bon professional de la comunicació: les fonts.
Fins ara el periodista havia de lluitar per legitimar la seva informació, fer servir documentació vàlida i explicar sempre al receptor d'on provenia allò que estava explicant. Però segons sembla això ja no té importància. La immediatesa i la força del testimoni semblen passar per damunt de tot. Tampoc són necessaris grans equips tècnics, el mòbil i la càmara digital, s'encarreguen de tot.
Així és com de sobte, paral·lelament als informatius, la ràdio, els diaris, etc. ens trobem tots amb una nova finestra al món i l'abast de tothom. Els weblogs. Fàcils de fer i a sobre sense pagar, més fàcil impossible. Informació, informació i més informació... però ens ho podem creure tot? Com podem contrastar les fonts? Segons sembla, els blogs no tenen cap intenció de demostrar-nos la seva credibilitat... Els receptors de nou, tenen a les seves mans una nova font d'informació, però en aquest cas són ells mateixos els qui han de decidir amb el seu criteri el nivell de fiabilitat.

Un espai interactiu
Però com tot, els weblogs, ben utilitzats, també poden ser un espai molt útil. Sovint sentim a professors queixar-se que els estudiants no escrivim. Doncs bé, jo recomano a tots aquests professors que facin un tomb per alguns dels blogs construits per gent jove. Queda demostrat que ganes d'escriure i expressar-se n'hi ha moltes, però malauradament som una generació acomodada i fins que no ens ho posen fàcil no ho fem. I els blogs, han donat a molts la oportunitat de explicar algunes de les seves coses més íntimes, i és que en el fons tots necessitem que algú ens escolti o en aquest cas ens llegeixi. Els blogs a més són un espai d'enorme interactivitat. Debats i discussions es poden dur a terme sobre temes molt diversos només connectant-se a l'ordinador.

Els blogs estan a l'abast de tothom i això ens espanta. Poden fer molt mal al periodista i hem de lluitar perquè això no passi donant les armes al lector per tenir criteri i diferenciar allò que és veritat d'allò que no ho és. Tot i així, això no ha de fer perdre totes les coses bones que aquest espai interactiu pot tenir sempre i quan es distingeixi la opinió de la informació objectiva.



Algunes propostes interessants

Nodo50 és un portat de contrainformación, o almenys així es defineixen ells mateixos. Aquesta pàgina de la xarxa és un espai on hi tenen cabuda tota mena de propostes i alternatives pel que va la reivindicació, la lluita i en general els moviments socials d'esquerra. La web facilita a tots els seus usuaris totes les eines informàtiques necessàries per tal d'expressar-se. Aquest és un bon exemple de com, des dels portals d'internet s'eliminen les barreres, sovint econòmiques o socials per a poder expressar-se. Nodo50 no fa més que obrir una porta per on tots els qui s'hi sentin atrets la travessin... en aquest cas però, els mitjans "oficials" i la seva vinculació als partits polítics no existeix... cadascú diu el que diu, perquè així ho sent..

Un altra web molt interessant per tots aquells que "aspirem" a ser periodistes o si més no, fer allò que fan els bons periodistes, és El periodista digital... aquest portal ofereix en certa manera també les contranotícies de tot allò que apareix als mitjans tradicionals i especialment per aquelles que tinguin relació amb el món de la comunicació. La informació però, no deixa de ser subjectiva, però a diferència de molts mitjans aquesta opinió s'expressa clarament com a tal i en cap moment pretén passar a ser descriptiva... per això el lector no se sent tan manipulat. Sigui des d'un punt de vista bo o dolent, si és que existeixen aquests termes, El periodista digital és un altre punt de vista més i per tant, interessant.

Sant Jordi i les galledes plenes

Són les 10 del matí i els carrers de Mataró s’omplen de gent a poc a poc. Cada dues passes hi ha una parada de roses i comença a ser difícil de caminar, però ja se sap, és Sant Jordi i la gent surt al carrer. Al bell mig de la plaça Santa Anna, una parella d’uns vint i pocs anys acaba d’il•lustrar l’estampa d’aquest dia tan emotiu pels catalans. Ell, amb una mà a la butxaca ha donat una rosa a la seva xicota amb la mà que li quedava. Ella se l’hi llença als braços mentre el noi es mira a la resta de la gent amb un somriure de satisfacció d’ orella a orella.
Just al seu darrere hi ha una parada de roses d’un esplai per a nens amb disminució psíquica. Les dependentes estan massa enfeinades per a presenciar l’escena amorosa. Tenen les galtes cremades pel sol i concentren la seva vista en treure les minúscules punxes de les roses que han de tallar. Aquest any tots els venedors es queixen que les vendes no van tan bé com els altres anys. Una de les noies de l’esplai ho té molt clar: “És dissabte i totes aquelles flors que anaven a parar a les companyes d’oficina o les secretàries del jefe ja no es venen”.
A l’altra banda de la plaça hi ha una parada de llibres d’una de les botigues més conegudes de la ciutat, la “Robafaves”. No donen l’abast. Al costat de la gran botiga ambulant hi ha tres parades més de llibres. Entre totes no arriben a tenir ni la meitat dels llibres de la Llibreria Robafaves. Els venedors s’entretenen en col•locar i recol•locar els llibres al seu lloc, per a ells les vendes no van tan bé.
Des d’un costat de la plaça arriba una música estrident que sembla no agradar gens a un grup de parelles de juvilats. Sota el lema “Mataró posa’t la radio”, una plataforma que pretén crear una emissora a la ciutat ha elaborat una programació de 12 hores de ràdio en directe des de la plaça per tal de fer propaganda. Està tocant un grup de joves: guitarra elèctrica, baix, bateria i saxo. Una de les juvilades, amb uns llavis pintats d’un color intens vermell critica aquest “soroll” que segons ella fa molt i molt mal de cap.
El sol es va imposant mica en mica, i la plaça, també es va buidant. Són gairebé les dues del migdia i les roses ja no tenen aquella esplendor de les 10 del matí. Els trossos d’ombra creen disputes entre els venedors. Just al costat de l’escenari de la ràdio, els venedors del bar “La Rosita”estan desbordats. Segons explica la propietària han fet una quantitat extra d’entrepans per a tots els gustos. Molts dels venedors ja porten estona fent cua per a comprar-ne un.
La plaça sembla un altra, i per una estona ningú diria que és Sant Jordi. Però mica en mica, la plaça i els carrers de Mataró tornen a aplegar gent i més gent passejant. Entre les múltiples parades de flors en trobem una de ben especial. Hi ha roses de tots colors: blaves, grogues i fins i tot mescles de colors que intenten imitar la senyera i la bandera de Mataró. El preu també és força diferent a les flors normals, gairebé el doble... Però sembla que el fet que les roses no tinguin el color de “la sang del drac” no molesta gaire als clients, la parada està plena. Des del plató improvitzat de ràdio, la música de les guitarres elèctriques ha donat peu a un programa molt més formal, presentat per un locutor de Catalunya Ràdio que parla durant una hora ben bona sobre “els greus problemes de la llengua catalana”.
I els venedors de la gran llibreria venen i venen sense parar. Una dona de poc més de 60 anys es fa lloc, a força de cops de bolso, en un dels punts amb més èxit de la parada: la secció de llibres de cuina. Segons explica una jove venedora, l’Ismael Prados i la seva “Cuina per solters” poden més que no pas les més valuoses plumes literàries.
Però no tot són llibres i roses. En una cantonada de la plaça hi ha una paradeta plena d’arracades, penjolls i tota mena de complements. Darrere, un grup d’estudiants de l’institut Satorras de Mataró les confeccionen artesanalment amb pedres de colors i fil de pescar. “De moment ja hem cobert els gastos”, explica una de les noies que en aquests moments està fent un collaret amb els colors de la senyera. Just al costat hi ha una altra parada d’estudiants, segons sembla de l’“institut rival”. En aquest cas els joves es dediquen a la venda a domicili. Motos amunt i motos avall. Tot plegat amb l’objectiu de recaudar diners per al viatge de segon de batxillerat. Porten un matí força atabalat però molt menys intens que l’any passat. En aquella ocasió, assegura un dels motoristes, van vendre molt més i tot i que a primer de batxillerat no hi ha viatge de final de curs, ells sempre tenen la pancarta de “viatge a Menorca” al darrere. “Així, es ven molt més”, assegura el noi.
Les roses cada vegada més i més pansides assenyalen el pas de les hores. A les nou i vint del vespre queden ja poques parades. Els de la Llibreria Robafaves ja fa estona que recullen. Segons sembla, aquest any el best seller d’en Dan Borwn i la “Cuina per solters” del català han arrassat. Els de la botiga de les roses de colors també fa estona que no hi són, ja que se’ls hi han acabat les roses. El bar “La Rosita segueix servint sopars, segons explica la propietària han hagut de demanar el doble de pa, ells també han fet l’agost. Mentrestant, les últimes parades de roses, aquestes sí, vermelles, amb algunes galledes plenes, tornen cap a casa.

¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres