Obrir els ulls
Sembla mentida com una imatge, un diàleg, una escena, poden arribar-te tan endins i posar-te, encara que només sigui per uns instants, al mig d'una escena.
Això és el que succeeix amb la pel·lícula kurda Las tortugas también vuelan, de Bahman Ghobadi. No estem acostumats a rebre produccions d'aquesta procedència, però el cas és que els pocs cops que tenim l'oportunitat de veure com fan cine a l'Iraq, Iran, etc., quedem sorpresos, per bé o per mal, mai ens deixen indiferents. L'últim cas que recordo és una magnífica història de Zamán, el hombre de los juncos, d'Iraq.
El cas és que milions de cops ens hem emocionat davant la pantalla i per uns moments hem entrat a la mateixa pel·lícula. Però la majoria de vegades, només sortir del cine oblidem aquell "petó romàntic" o aquella tràgica mort amb la que ha acabat la pel·lícula... En aquest moment, la frase "aìxò només passa a les pel·lícules", ens consola o ens desil·lusiona, però en tot cas ens ajuda a "oblidar" el que hem vist i recordar-ho com el que és... només una pel·lícula.
Desgraciadament, aquest no és un consol per a Las tortugas tambien vuelan, hi ha pel·lícules que són la realitat.
La història, amb la vulnerabilitat dels nens com a eix central, narra les vivències d'uns joves d'una regió de l'Iraq just abans de la guerra. Seria quedar-se curt dir que la història és dramàtica, però el cas és que dubto que nosaltres, els occidentals, tinguem adjectius amb els que comparar i descriure històries com aquesta.
En les pel·lícules de por solem tancar els ulls per no veure el que hi passa... sembla que així, no passen les coses de veritat. El cine és un mitjà de comunicació més, allò que no surt, o que no veièm, és que com si no existís. Però les crues històries dels nois de Las tortugas también vuelan existeixen de veritat. I el gran poder d'aquesta pel·lícula és que per més que ho desitgis no pots tancar els ulls. Ja fa una setmana que vaig veure la pel·lícula però encara tinc la imatge dels rostres dels nois gravada, ells segueixen existint.
Suposo que algun dia, el meu subconscient farà que oblidi les seves cares, llavors tot resultarà més còmode per mi. Però mentrestant no puc evitar sentir un gust agre per seguir amb el meu dia dia igual que abans després que algú em clavés davant dels nassos una història com aquesta. Si més no a mi m'ha fet pensar, i potser en el fons, tancar els ulls no era res més que el reflex de la meva vergonya...
1 comentario
la lluna, la pruna -
Personalment opino que és molt útil, a estones, fugir de les frivolitats hollywoodienses i submergir-se en aquell tipus de cinema que realment transmet uns valors, que procura, amb la seva creació, canviar unes circumstàncies que es reconeixen injustes. Personalment no he vist cap pel·lícula estrangera però és una cosa que sempre he tingut pendent. I és que realment considero que és cinema amb una altra missió que el purament comercial, l'inquietud dels directors de pel·lícules com la que descrius no és si fan taquilla per mantenir-se en el top-10 cinematogràfic, sinó si fan taquilla perquè la gent senti i vegi i reflexioni sobre tot el que tenen a dir. Merci. Aquesta pel·lícula està, gràcies a tu, en la llista de films per veure urgentment. Nets!