Marco, una vida de cine

No cal que expliqui el nou capítol d'actualitat que ha protgonitzat el senyor Enric Marco. Portem dies sentint una i altra vegada tota mena de comentaris, opinions i debats al respecte, i a hores d'ara tots estem al corrent de com aquest personatge "ens ha enganyat durant 30 anys".
Seria posar més palla al tema exposar aquí tots els meus arguments sobre el que alguns han qualificat d'"estafa" ... A hores d'ara hi deuen haver milers d'articles millors al respecte, així que intentaré trobar la part positiva a tot plegat...
Marco va venir al meu institut ara a 4 o 5 anys. És de les poques conferències que tan jo com els meus companys recordem. I és que Marco, no es pot negar, era un molt bon orador.
L'altre dia el meu pare em va dir que en el fons, el problema és que no sabem distingir entre el missatge i la persona, i això m'ha fet pensar.
Amb quina finalitat van portar els meus professors a Marco a l'institut? Si la seva intenció era acostar-nos una mica més a la realitat dels camps de concentració nazi ho van aconseguir. A partir d'aquell dia, per a molts de nosaltres aquesta barbàrie es va convertir en una realitat. I tot gràcies a Marco.
En el fons penso que tot és com una pel·lícula. Qui no recorda les bromes de Beningni al seu fill a La vida es bella? En aquella ocasió tots ens vam emocionar veien el somriure innocent d'aquell nen d'apenes 10 anys... però estavem davant d'una pantalla de cinema, i més enllà de l'emoció que poguessim sentir, teníem la llibertat de creure o no el que estàvem veient. El fet d'estar assegut a la butaca i saber que el que miràvem era una pel·lícula ens donava llibertat com a espectadors. El problema de Marco es que ens va privar d'aquest dret. M'agradaria dir a favor d'ell i en contra d'algunes de les coses que s'han dit aquests dies, que Marco era molt escrupulós amb la informació escencial, això no es pot negar. Mai va dir res que no fos veritat sobre els camps i no es va deixar cap detall d'aquella horrible pràctica nazi. I això, crec, l'hi hem d'agrair. Potser el problema és que les llàgrimes ens queien quan Marco ens explicava aquella mítica partida d'escacs o ens recordava, emocionat, el número de pres que duia sorgit a la camisa. Però ja se sap, si no fos per això, provablement ningú l'hagués escoltat. Si Beningni no hagués explicat una història tan tendra a La vida es bella pocs l'haguéssim anat a veure, malauradament els documentals ens aborreixen...
De ben segur que Marco hagués triunfat portant la "seva" història al cinema, però provablement no podia. Així que crec que ens hem de quedar amb tot allò bo que aquesta persona ens va explicar i la reflexió que ens va provocar. El missatge, més enllà de la persona...