inkomunikazioa

Sembla mentida com una imatge, un diàleg, una escena, poden arribar-te tan endins i posar-te, encara que només sigui per uns instants, al mig d'una escena.
Això és el que succeeix amb la pel·lícula kurda Las tortugas también vuelan, de Bahman Ghobadi. No estem acostumats a rebre produccions d'aquesta procedència, però el cas és que els pocs cops que tenim l'oportunitat de veure com fan cine a l'Iraq, Iran, etc., quedem sorpresos, per bé o per mal, mai ens deixen indiferents. L'últim cas que recordo és una magnífica història de Zamán, el hombre de los juncos, d'Iraq.
El cas és que milions de cops ens hem emocionat davant la pantalla i per uns moments hem entrat a la mateixa pel·lícula. Però la majoria de vegades, només sortir del cine oblidem aquell "petó romàntic" o aquella tràgica mort amb la que ha acabat la pel·lícula... En aquest moment, la frase "aìxò només passa a les pel·lícules", ens consola o ens desil·lusiona, però en tot cas ens ajuda a "oblidar" el que hem vist i recordar-ho com el que és... només una pel·lícula.
Desgraciadament, aquest no és un consol per a Las tortugas tambien vuelan, hi ha pel·lícules que són la realitat.
La història, amb la vulnerabilitat dels nens com a eix central, narra les vivències d'uns joves d'una regió de l'Iraq just abans de la guerra. Seria quedar-se curt dir que la història és dramàtica, però el cas és que dubto que nosaltres, els occidentals, tinguem adjectius amb els que comparar i descriure històries com aquesta.
En les pel·lícules de por solem tancar els ulls per no veure el que hi passa... sembla que així, no passen les coses de veritat. El cine és un mitjà de comunicació més, allò que no surt, o que no veièm, és que com si no existís. Però les crues històries dels nois de Las tortugas también vuelan existeixen de veritat. I el gran poder d'aquesta pel·lícula és que per més que ho desitgis no pots tancar els ulls. Ja fa una setmana que vaig veure la pel·lícula però encara tinc la imatge dels rostres dels nois gravada, ells segueixen existint.
Suposo que algun dia, el meu subconscient farà que oblidi les seves cares, llavors tot resultarà més còmode per mi. Però mentrestant no puc evitar sentir un gust agre per seguir amb el meu dia dia igual que abans després que algú em clavés davant dels nassos una història com aquesta. Si més no a mi m'ha fet pensar, i potser en el fons, tancar els ulls no era res més que el reflex de la meva vergonya...

Portava tan sols 15 minuts de pel·lícula quan vaig pensar que desafortunadament, em trobava davant una nova història a l'estil de la pel·lícula Pearl Harbour, amb la única diferència que el film era danès. Quina desil·lusió.
Per sort, no sóc de les que marxa del cinema quan preveu que no l'hi agradarà el que veurà...així que vaig seguir amb elS HERMANOS, que és com es titula la pel·lícula.
HERMANOS parla dels sentiments, de l'enyorança i de la fustració, és una història dramàtica però que no es deixa vèncer per la llàgrima fàcil. Ni els bons són uns guaperes ni els dolents uns pedants... l'heroi, o el màrtir, en aquest film no provenen de la genètica sinó de les circumstàncies de la vida. Com la vida mateixa.
Per aquells que tinguin ganes de veure una Pearl Harbour verossímil, els recomano sincerament aquesta nova entrega.

Recentment s'ha estrenat a les nostres pantalles una pel·lícula nordamericana titulada Tierra de abundancia. A simple vista el film reuneix tots els requisits que tota autèntica pel·lícula d'aquesta nacionalitat ha de tenir. El títol patriòtic amb el rerefons de la bandera de les estrellets apunta a una nova entrega d'humilitat a la que tan ben acostumats ens tenen els de l'altra banda de l'altàntic.
Però a vegades aquests americans també ens demostren que poden ser diferents. I és que Wim Wenders, el director de la pel·lícula, no es dedica pas a explicar totes les genialitats d'aquesta "land of plenty" sinó més aviat el contrari... Aquesta Terra d'abundància és per a Wenders un país també abundant en quan a opinions i perspectives...
A diferència del que es pugui pensar a priori el títol no és més que la síntesi del que vol i aconsegueix expressar a la perfecció la pel·lícula, una gran ironia.

P.D: us recomano la peli